Ús original: fàbrica tèxtil (posteriorment, destil·leria)

Nou ús: docent i administratiu

Adreça: carrer d'Smith, 55

Població: Tarragona

© 2010 Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Els orígens

L’any 1857, de la mà de J.M. Corbella, Rafael Cañellas i Àngela Torres, burgesos locals, es va inaugurar una fàbrica de vapor al Barri del Port de Tarragona: la Fabril Tarraconense, dedicada a la fabricació de filats i teixits. Aquesta fàbrica va cessar l’activitat l’any 1869 com a conseqüència d’una crisi del sector tèxtil. Posteriorment, l’edifici es convertí en destil·leria i magatzem d’ampolles, gràcies a la proximitat amb la fàbrica de l’empresari francès August de Muller, dedicada a l’elaboració i a l’exportació de vins i alcohols.
L’any 1882, l’orde monàstica dels cartoixans, d’origen francès, va comprar l’edifici amb la voluntat de desenvolupar-hi l’activitat empresarial de fabricació de licors fora de França, per allunyar-se de les lluites obreres que es vivien en aquell país. Segons els historiadors, la connexió entre els cartoixans i la ciutat de Tarragona fou l’empresari August de Muller, que era descendent d’uns fabricants de xampany que havien treballat amb el mariscal d’Estées, el qual, al segle XVII, havia donat als cartoixans la fórmula secreta per elaborar el licor d’herbes medicinals conegut com Chartreuse.
L’any 1883, la fàbrica va patir un incendi que va afectar l’última planta de l’edifici. Conseqüentment, es van emprendre unes obres de rehabilitació i d’adequació al nou ús. L’any 1902, els cartoixans van iniciar la seva activitat de fabricació de diverses begudes (Elixir, Chartreuse verd, Chartreuse groc) i medicaments (Bola de Acero o Mineral, pastilles pectorals, tintura antireumàtica) a l’edifici tarragoní. A més de fàbrica, l’edificació també era monestir: hi vivien uns catorze cartoixans. L’any 1933, amb la proclamació de la Segona República espanyola, els cartoixans es van veure obligats a exiliar-se. La fàbrica va continuar amb la seva activitat, però es va veure afectada pels bombardejos de la Guerra Civil i per les mancances de proveïment de la postguerra. A partir de 1953 visqué una època d’esplendor, que s’acabà el 1973 amb la crisi del petroli. La fàbrica cessà la seva producció l’any 1989.
El 1990, la Generalitat de Catalunya comprà l’edifici. Actualment és la seu de l’Escola Oficial d’Idiomes de Tarragona.

Descripció del conjunt originari

El recinte fabril originari estava format per la nau principal paral·lela al carrer del Vapor, la torre del rellotge adossada a la façana principal del carrer d’Smith i altres dependències que es trobaven a l’interior del pati juntament amb la xemeneia.
La nau principal respon a la tipologia de fàbrica de pisos: de tres plantes d’alçada, amb grans finestrals d’arc de mig punt i estructura interior de ferro, que permetia reduir el risc d’incendi i disposar de plantes lliures. La coberta a dues aigües sustentada per encavallades de fusta és obra de l’arquitecte Pau Monguió, que la va dissenyar després de l’incendi de 1883, així com la franja de ceràmica i fusta de la part superior de la façana i els elements ornamentals de la torre quadrada del rellotge. Aquesta torre té unes baranes construïdes amb maó, i el ràfec de la coberta a quatre vessants se sosté mitjançant uns tirants de fusta. Així doncs, en la composició de les façanes hi conviuen dos llenguatges: l’academicista i el neomudèjar.
L’any 1907, l’arquitecte Josep Maria Pujol de Barberà fou l’encarregat de l’ampliació de la nau principal i se li atribueix la construcció de la balconada tancada que dóna al carrer del Vapor.

El projecte de reutilització

L’any 2010, la Generalitat de Catalunya va cedir els drets de superfície de la fàbrica Chartreuse a l’Ajuntament de Tarragona per tal que aquest es fes càrrec de la rehabilitació de l’edifici i el convertís en l’Escola Oficial d’Idiomes de Tarragona. L’equip Seguí Arquitectura, SL (Víctor Seguí Santana i Marc Seguí Pié) fou el responsable de la rehabilitació. Tot i rebre l’encàrrec l’any 2000, la nova Escola no s’inaugurà fins el 2013. Es tracta d’una intervenció que difereix clarament entre l’exterior i l’interior: l’exterior manté la fesomia originària, mentre que l’interior s’adapta al nou ús. A més de la nau principal, s’han rehabilitat les dependències de l’interior del pati: la zona de calderes, el magatzem del sucre, l’edifici dels alambins, la sala de màquines i l’estudi. Per tal de millorar la configuració del conjunt, es va enderrocar el celler que donava a “les cent escales”, que havia estat construït pels cartoixans. També es va redimensionar l’escala de l’interior de la torre del rellotge, i s’hi va afegir un ascensor adaptat. Pel que fa a les circulacions, l’accés a l’edifici s’efectua per la part central de la nau, organitzada a partir d’un passadís central i dependències a banda i banda. A l’última planta, la més diàfana, hi ha la biblioteca i l’auditori.
L’adequació i ampliació de l’Escola Oficial d’Idiomes de Tarragona al recinte de la fàbrica Chartreuse fou mereixedora d’un accèssit del premi Bonaplata 2013 en la categoria de Béns immobles.