Ús original: fàbrica d'embotits (posteriorment, fàbrica tèxtil, i més tard, farinera)

Nou ús: equipament educatiu i cultural

Adreça: carrer del Bisbe Morgades, 15-17

Població: Vic

© 2010 Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Els orígens

La fàbrica Torra neix de la separació dels socis de la societat de fabricants d’embotits, Torra, San i Cia, una empresa de Vic puntera dins el sector, iniciada a mitjans de la dècada de 1860 per Pere i Joan Torra, als quals s’havia afegit Francesc Robert el 1880. Deu anys més tard, Francesc Robert adquirí la propietat plena de la fàbrica, mentre que l’altre soci, Joan Torra, establí a la mateixa ciutat de Vic una nova empresa d’embotits, que seria coneguda amb el seu cognom.
Torra encarregà el projecte de la fàbrica a l’arquitecte Enric Sagnier, que construí un imponent edifici en estil eclèctic, entre modernista i classicista, entre 1896 i 1897. La fàbrica es dedicà a l’elaboració d’embotits fins l’any 1918, i als anys vint es reconvertí en una filatura i confecció de teixits dels magatzems El Águila, de Barcelona.
El seu ús com a farinera començà l’any 1930, quan l’empresari Esteve Costa adquirí l’edifici per dedicar-lo a la transformació del blat. La nova empresa s’anomenà al principi Farinera Sant Jordi, i posteriorment, Farinera Costa. El 1941 es van aplicar algunes reformes arquitectòniques, sota la direcció de Manel Gausa, que dissenyà un nou portal i una tanca de reixa de ferro que voltava tot el recinte. L’any 1956, la farinera passà a mans de l’empresari Joan Costa, successor d’Esteve Costa, que li canvià de nou el nom per adoptar el de Farinera Catalana.
L’empresa subsistí fins l’any 2006, quan tancà definitivament les portes. L’Ajuntament de Vic n’adquirí la propietat l’any següent per endegar, el 2009, una profunda transformació que ha convertit la fàbrica en un centre de recerca i pedagogia sobre el món de la imatge i la comunicació visual.

Descripció del conjunt originari

Es tracta d’un edifici aïllat, de 33 x 17 m, amb una planta semisoterrània i quatre pisos, més una torre amb merlets, adossada a la façana nord, que allotjava l’escala. A la coberta, de teula àrab i a dues aigües, quatre elevacions que en sobresurten defineixen les cantonades, que s’avancen lleugerament respecte a la façana. Una elevació addicional de la coberta, al cantó oposat a la torre, amb el corresponent sortint a la façana sud, marca l’accés original a l’edifici.
A l’interior, l’estructura es resol amb tres línies de pilars de fosa distribuïdes regularment. Pel que fa a les façanes, de composició molt elaborada, són totes simètriques respecte a un eix central, i mostren un ritme repetitiu d’obertures. Són remarcables els elements de maó vist, els estucats i els esgrafiats, i hi destaquen els motius ornamentals de les finestres, que són imatges de bestiar porcí, en al·lusió al primer ús de l’edifici.
La construcció, catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL), és una de les peces modernistes més importants de Vic.

El projecte de reutilització

La rehabilitació de la fàbrica, realitzada entre els anys 2009 i 2010 segons projecte de 2008 de l’arquitecte Jordi Garcés, recuperà el caràcter aïllat de l’edificació, enderrocant els volums adossats afegits al llarg dels anys, i traslladà els accessos i els vestíbuls a l’extrem occidental de l’edifici, on hi ubicà els ascensors i una escala principal nova, lineal i en posició transversal. L’escala original, a l’interior de la torre, adquirí així un paper complementari i de sortida d’emergència. Davant de la façana de ponent, es construí un conjunt de plataforma, escala lineal i rampa que permeten l’accés a la planta baixa, situada a 1,5 m per sobre el nivell del terra, un desnivell que permet ventilar i il·luminar la planta semisoterrània.
A l’interior, es van crear dos dobles espais que ressalten el vestíbul general d’accés i el de l’Escola de Dibuix, a la planta segona. Els espais de l’edifici, que acull les instal·lacions del Centre d’Arts Visuals La Farinera, un servei municipal de l’Ajuntament de Vic per a l’ensenyament i la divulgació de les arts visuals, s’estructuren aprofitant la distribució de les columnes de fosa, fet que els dóna versatilitat, ja que són fàcilment modificables. Cal esmentar la conservació de l’antic tobogan espiral per on es feien baixar els sacs de farina, a l’angle sud-oest de l’edifici.