Els orígens

L’any 1892, Andreu Gallarda i Campanyà encarregà al mestre d’obres Joaquim Rivera la construcció, a Sant Martí de Provençals, d’uns dipòsits i unes sitges que servirien com a magatzem d’abastiment de la fàbrica transformadora de cereals que tenia fora de Barcelona. Aquestes primeres construccions es realitzaren l’any 1900. Vuit anys més tard, el 1908, l’arquitecte modernista Josep Pericas i Morros fou l’encarregat d’ampliar-la: una nau en forma d’L amb dues parts diferenciades, la fàbrica i els magatzems.

La farinera de Sant Jaume, sota el nom oficial de “Casa harinera de San Jaime, SA”, va funcionar a ple rendiment fins a finals dels anys 20. El 1923, mort Gallarda, la propietat va passar a mans de la seva néta i s’integrà en el consorci empresarial Industrial Panera de Barcelona, SA (IPSA). Durant la guerra civil treballà per a la Generalitat i el Ministeri de Guerra de la República. Després de la contesa passà a mans del govern franquista. Si bé l’any 1942 la recuperà la propietària (sota el nom “Nieta de Andrés Gallarda, SA”), la gestió de l’empresa continuà essent exercida per l’estat, primer mitjançant el Servicio Nacional del Trigo i posteriorment a través del Servicio Nacional de Cereales. Durant els anys 70 es dedicà a l’elaboració de pastes de sopa. L’any 1979, l’empresa fou adquirida per la farinera catalana Oromas, SA, que va mantenir en funcionament la producció de farines i pastes de sopa fins el 1991, any en què tancà definitivament.

Fou expropiada per l’Ajuntament de Barcelona l’any 1995, atenent les reivindicacions dels veïns, per destinar-la a equipament sociocultural. Un cop rehabilitat l’edifici, va obrir-se al públic l’any 1999 amb la denominació de Centre Cultural La Farinera del Clot.

Descripció del conjunt originari

El conjunt fabril agrupava la producció, l’emmagatzematge i els habitatges per als treballadors. El pati exterior, situat a l’entrada del complex, disposava d’un moll de càrrega i descàrrega. L’accés a la fàbrica s’efectuava per una porta que donava a un passadís entre dues edificacions i que arribava a un pati on es carregaven i descarregaven els materials. Al final d’aquest pati s’alçava l’edifici principal del conjunt: una fàbrica de quatre pisos. Adossada a aquesta i configurant una L, s’aixecava una altra nau de planta semisoterrani, baixa i dues plantes pis, que comprenia l’àrea de fabricació i les oficines de l’empresa. El recinte es completava amb un altre edifici, situat a l’esquerra de la porta d’entrada, que albergava el magatzem i l’habitatge per a alguns treballadors.

La nau principal té forma rectangular, de 12,5 x 34 m, excepte en la planta soterrani, de 7,90 x 18,85 m, on se situen els motors i un petit taller adossat al cos principal de l’edifici. La façana, portant, és d’obra de fàbrica manual de ceràmica. Consta de nou franges verticals, on s’hi obren les finestres, coronades per maons disposats en forma esgraonada. En el remat de les franges hi ha uns mosaics de color verd. L’estructura interior està formada per pilars de fosa i jàsseres en gelosia, forjats de revolt ceràmic i bigues metàl·liques. La coberta es de teula àrab a dues aigües, aguantada per encavallades metàl·liques.

El projecte de reutilització

Els arquitectes Carlos Sanfeliu i José Abascal foren els encarregats, entre els anys 1997 i 1999, de la rehabilitació de l’antiga fàbrica per convertir-la en el Centre Cultural La Farinera del Clot.

Es va conservar tan sols la nau principal, mentre que les dues edificacions annexes es van enderrocar. En la rehabilitació es van mantenir els elements més representatius de la fàbrica, com les canalitzacions de fusta per a la farina i les jàsseres metàl·liques; es va conservar el paviment exterior de llambordes que penetra en l’edifici i es va reconstruir la façana posterior, que havia estat adossada a un altre edifici, amb uns maons especials que reproduïen els originals. Es va construir un nou volum de vidre i formigó encastat a la fàbrica original, i un altre volum per facilitar els accessos verticals. Avui aquest centre cultural és un espai polivalent amb oficines, zones de tallers, serveis i sala d’actes.

El projecte de rehabilitació guanyà el Premi a la Millor adaptació d’edifici industrial atorgat pel Col·legi d’Enginyers de Catalunya l’any 2000.