Ús original: fàbrica tèxtil

Nou ús: equipaments culturals i educatius

Adreça: carrer de Sant Antoni, 1

Població: Salt

© 2011 Google, Ajuntament de Girona

Els orígens

A partir de mitjan segle XIX, atretes per la presència de la sèquia Monar, que permetia la generació de l’energia elèctrica necessària per a l’activitat fabril, diverses indústries tèxtils es van anar instal·lant a Salt. L’any 1850, la societat formada per Llach, Portabella i Cia va iniciar la construcció d’una fàbrica a un quilòmetre del nucli del poble, en una zona que més tard seria coneguda com el Veïnat o el barri de Sant Antoni, per destinar-la a la producció de fil i teixit.
L’empresa prosperà ràpidament, però la seva expansió, com la de les altres tèxtils de Salt, es veié truncada per la crisi provocada per la Guerra de Secessió americana, que entre 1861 i 1865 va afectar greument la producció de cotó. En acabar la crisi, aquestes empreses van canviar diverses vegades de mans, fet que propicià l’arribada a Salt de la dinastia de Joan Coma i Xipell. Entre 1909 i 1912, Joan de Coma i Cros comprà totes les indústries tèxtils de la població, entre elles la fàbrica que duria els seus cognoms, adquirida l’any 1911. Aquest fet comportà una reorganització de l’estructura industrial de Salt: l’edifici de la Coma Cros s’amplià per concentrar-hi, l’any 1920, tota la producció tèxtil del municipi, i les ampliacions de tot el complex continuarien fins l’any 1969, en què la fàbrica fou venuda a Indústries Burés.
La crisi del tèxtil dels anys setanta i sobretot dels vuitanta va provocar el declivi de la fàbrica. L’any 1990 fou adquirida pel Grup KIO, i el 1995 tancaria definitivament. Aquell mateix any fou comprada per l’Institut Català del Sòl, i el 1998 va passar a mans de l’Ajuntament de Salt, que la rehabilità per donar-li un nou ús com a equipament cultural.

Descripció del conjunt originari

Es tracta d’un conjunt d’edificis de dimensions i èpoques diferents, que limiten al nord amb la sèquia Monar. Són, en general, grans espais amb grans obertures per proporcionar llum natural i ventilació, amb cobertes de teula àrab a dues vessants, i amb l’estructura interior suportada per pilars de fosa, i, en el cas de les naus més modernes, de formigó. Una sèrie d’edificacions de planta i pis, ara enderrocades, allotjaven els serveis auxiliars (economat, servei mèdic, i laboratori) i tancaven el conjunt pel sud, on hi havia situada l’entrada principal.
A l’interior, a ponent, existia una nau de planta baixa amb coberta en dents de serra, que no s’ha conservat. Al seu costat hi destaca una gran nau de producció, de 1.850 m² per planta, anomenada Kropotkin perquè fou confiscada per la CNT durant la Guerra Civil. És un edifici, en origen de de tres plantes més unes golfes afegides posteriorment, alineat en direcció nord-sud, amb coberta a dues vessants i amb grans obertures a totes les façanes. En són remarcables les golfes, un espai diàfan amb una estructura d’arcs de maó massís. Aquesta nau marcava el límit occidental d’un pati interior delimitat, al nord i al sud, per dos volums més petits, de tres plantes, paral·lels a la sèquia, i per l’est per una altra nau de mida mitjana, també de tres plantes i amb la mateixa alineació que la Kropotkin. El pati acollia l’edifici de la caldera i també la xemeneia, de planta octogonal.
La nau mitjana limitava al sud amb un altre volum, aquest de quatre plantes, que contenia les oficines i l’habitatge del director, i que s’estenia cap a l’est. La nau originària que hi havia a l’extrem oriental fou substituïda amb el temps per dos volums paral·lels a les naus Kropotkin i mitjana: l’anomenada nau de llevant, al nord, i la nau d’accés a la nau de llevant, al sud. La nau de llevant era un volum d’una sola planta diàfana, d’alçada considerable, amb una estructura d’arcs triarticulats de formigó atirantats a la base.

El projecte de reutilització

L’Ajuntament de Salt ha estructurat la reutilització de la fàbrica en diversos àmbits o eixos socioculturals. De l’edifici de la caldera s’ha mantingut el volum petit de la caldera, la xemeneia i l’escala de cargol, i s’ha enderrocat el volum gran adossat, l’escala d’accés a la nau gran i les construccions adossades als cossos principals. També s’hi ha ubicat el nucli de comunicacions del complex, amb la previsió futura d’allotjar també una sala d’exposicions permanent i les oficines i recepció del conjunt. La nau mitjana acull l’Ateneu d’Entitats, tallers, sales polivalents, despatxos i locals socials, la seu del Consorci Alba-Ter i un auditori. La nau Kropotkin i la que tanca el pati pel sud, en la rehabilitació de les quals s’ha respectat l’estructura original, s’han destinat a la Biblioteca Municipal Iu Bohigas, la Universitat Oberta de Catalunya, l’Escola de Realització Audiovisual i Multimèdia (ERAM), el Museu de l’Aigua, l’Aula de Música Tradicional i Popular i un Viver d’Empreses. I finalment, la nau de llevant, malgrat la seva singularitat, s’ha enderrocat per construir-hi un edifici de nova planta que alberga el Centre de Creació Escènica El Canal.
A data d’avui (2014), el procés de reutilització dels edificis encara continua.