Ús original: dipòsits d’emmagatzemament i tractament d’aigua

Nou ús: museu, centre d’activitats socioculturals i educatives

Adreça: carrer de Garbí, 2

Població: Barcelona

© 2019 Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Els orígens

L’augment demogràfic de la ciutat de Barcelona i l’epidèmia de tifus que patí la ciutat l’any 1914, causada per filtracions fecals a la xarxa de distribució d’aigua, obligaren la companyia subministradora, Aigües de Montcada, a renovar el sistema de canalització de l’aigua de boca a la ciutat. Entre els anys 1915 i 1917 s’edificà, al barri de la Trinitat, un complex format per una estació elevadora, que recollia l’aigua del Rec Comtal i la impulsava fins a uns dipòsits ubicats a l’altre costat de l’actual Meridiana, a la Trinitat Nova, on es tractava i es distribuïa per Sant Andreu i fins a Ciutat Vella. El projecte s’havia de completar amb l’elevació de les aigües des d’aquests dipòsits fins l’anomenat aqueducte alt de Montcada, mitjançant una conducció soterrada que, passant pel pont dels Tres Ulls, s’enfilava per la muntanya de Collserola, des d’on havia de repartir l’aigua al centre de Barcelona, però tot i haver-se construït gran part de la infraestructura, aquesta conducció no va entrar mai en servei.
Els dipòsits de la Trinitat Nova van romandre en funcionament fins l’any 1989, quan instal·lacions més modernes els van deixar obsolets. A partir d’aleshores, els edificis van caure en un procés de degradació que l’Ajuntament de Barcelona va revertir. L’any 2007 es recuperaren els terrenys de l’entorn, i posteriorment es realitzaren obres de consolidació i millora del conjunt. La rehabilitació del complex es féu de forma seqüencial al llarg dels anys següents, i el 22 de març de 2018, durant la commemoració del Dia Mundial de l’Aigua, s’obrí al públic el conjunt complet, incloent-hi els dipòsits i les galeries soterrades.
Actualment funciona com a espai de trobada del teixit associatiu del barri i ofereix una programació d’activitats socioculturals i educatives, alhora que acull usos museístics vinculats al Museu d’Història de Barcelona.

Descripció del conjunt originari

El complex dels dipòsits d’aigua de la Trinitat Nova, erigit segons el projecte dels enginyers Felip Steva Plana i Joan Sitjes, comprèn dues edificacions de planta baixa i amb coberta a dues aigües, envoltades per un recinte tancat i situades sobre un dipòsit soterrat.
L’edifici principal és el més gran, d’uns 12 x 4,5 metres, i allotjava un dipòsit on les aigües procedents de l’estació elevadora es decantaven i cloraven abans de ser emmagatzemades al dipòsit soterrat. La construcció, d’estil modernista, presenta façanes formades per la repetició d’una crugia amb una gran obertura culminada amb un arc de mig punt realitzat amb maó. A les parets orientades a llevant i ponent, i a la façana nord, aquests obertures són finestrals, mentre que a la façana sud es converteix en l’accés. La coberta, a dues aigües, està rematada per capcers molt treballats, que inclouen l’escut de Barcelona. L’edificació també té columnes de maó vist a les cantonades i està envoltada per una cornisa perimetral esglaonada feta amb el mateix material. Els coronaments estan realitzats amb elements ceràmics de color verd.
L’edificació annexa, més petita, estava pensada per allotjar la casa del guarda. Els plànols originals de 1915 de l’enginyer Steva mostren una construcció amb planta en forma de T invertida, amb el travesser inserit en la tanca perimetral, al límit meridional, i un petit cos rectangular que sobresurt a l’exterior del recinte. Les façanes de llevant i ponent eren cegues, mentre que la façana principal, orientada al nord i encarada amb l’edifici principal, contenia la porta d’accés i sis finestres, dues d’elles adossades a la porta. La façana sud del petit cos sobresortint contenia un gran finestral dividit per columnes de maó en quatre obertures. L’edifici estava envoltat per un sòcol de maó vist, amb una cornisa treballada de la mateixa manera que a l’edifici principal, i les finestres s’emmarcaven també amb maó vist. La coberta, a dues aigües, s’alineava amb la de l’edifici principal.
No s’ha trobat informació que confirmi si aquesta edificació annexa es va arribar a construir segons les especificacions dels plànols i posteriorment es va reformar o enderrocar o si ja des del principi es va edificar d’altra manera. El cert és que les imatges més antigues que se n’han pogut localitzar (ortofotos de l’any 1946), mostren una construcció de planta quadrada, d’uns 4,5 x 4,5 metres, amb la coberta a dues aigües perpendicular a la de l’edifici principal, i no s’hi observa el volum que hauria de sobresortir de la tanca pel sud. Imatges més recents permeten veure una disposició de columnes, obertures i cornises idèntica a la de l’edifici principal, amb finestrals emmarcats per arcs de mig punt a les façanes de llevant i ponent i una gran obertura realitzada de la mateixa forma a la façana nord, on se situava l’accés, deixant la façana sud cega, a excepció d’una petita porta que sembla posterior en el temps. Els timpans, però, són molt més senzills que els de la construcció principal.
Ambdues construccions s’aixequen sobre l’eix d’un gran dipòsit subterrani de formigó, de 60 x 45 x 4 metres. El dipòsit, amb capacitat per a 10.000 metres cúbics d’aigua, està dividit per una quadrícula de 4 x 4 metres, formada per columnes quadrades de formigó armat de 30 cm que suporten el sostre. Adossada a la paret nord del dipòsit hi ha la sala de claus, que connecta amb la canonada soterrada.
Tot el conjunt, que està inclòs en el catàleg de patrimoni de la ciutat, està envoltat per una tanca realitzada amb reixes de ferro forjat entre pilars de maó vist, amb l’accés ubicat a la façana nord.

El projecte de reutilització

La rehabilitació del conjunt es va realitzar en diverses fases a partir de l’any 2007. En un primer moment, es van arranjar els danys estructurals dels edificis per transformar el conjunt en un centre de referència mediambiental, cobrint la coberta del dipòsit amb un seguit d’horts.
L’any 2012, els arquitectes Marc i Víctor Seguí realitzaren treballs de reforç de l’estructura original, n’impermeabilitzaren les cobertes i construiren una rampa d’accés a l’edifici principal. Posteriorment, al llarg de 2014, l’arquitecte Barto Busom (RGA Arquitectes) s’encarregà d’adaptar l’edifici als nous usos. La intervenció consistí en l’arranjament dels edificis i de la superfície exterior que cobreix el dipòsit soterrat, de la qual s’eliminaren els horts, així com dels accessos a la part soterrada i de les galeries de servei.
La nau petita es transformà per acollir la recepció i un espai per fer-hi activitats de petit format, mentre que en la nau gran es recobrí amb fusta el dipòsit de cloració per convertir-la en una gran sala apta per a exposicions i activitats socioculturals i educatives. Entre ambdues naus es construí un nou cos de fusta i finestrals vidrats que les connecta salvant el desnivell existent, i que acull els serveis, un ascensor, l’accés al pati exterior i una nova escala que connecta amb el dipòsit soterrat.
El condicionament dels espais exteriors al recinte anà a càrrec de l’arquitecte Pol Jordà (Taller d’Arquitectura Sau), que modificà la topografia del terreny mitjançant la realització de feixes executades amb murs de gabions i terra armada. A l’extrem sud-oest, una grada resol el canvi de cota. La intervenció ha minimitzat l’ús de paviments durs i ha fomentat la renaturalització amb espècies vegetals autòctones.
La rehabilitació del conjunt es completà amb l’obertura al públic, l’any 2018, de la galeria subterrània que connecta el dipòsit amb l’estació elevadora de la Trinitat Vella, a l’altra banda de la Meridiana.