Ús original: central de bombeig d'aigua

Nou ús: museu

Adreça: carretera de Sant Boi, 4-6

Població: Cornellà de Llobregat

© 2011 Google

Els orígens

L’any 1905 es va atorgar a la Compagnie des Eaux de Barcelona una concessió per extreure aigua de l’aqüífer del riu Llobregat, ja que el de Dosrius, d’on extreien aigua fins llavors, era insuficient per al volum creixent de població que havia d’abastir. Per aquest motiu, es va encarregar a l’arquitecte modernista Josep Amargós i Samaranch la construcció d’una estació de captació i bombeig d’aigua a Cornellà de Llobregat. Les obres s’iniciaren l’any 1905, i l’edifici s’inaugurà el 1909, convertint-se en la principal instal·lació de captació d’aigua de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Originàriament, a la Central Cornellà s’hi van instal·lar motors elèctrics, que bombejaven l’aigua dels pous, i màquines de vapor, que produïen electricitat per impulsar l’aigua fins als dipòsits d’Esplugues de Llobregat i de la muntanya de Sant Pere Màrtir. Aquesta maquinària va quedar obsoleta als anys trenta, però gràcies a la tasca de conservació feta tant per la companyia com pels treballadors, avui encara la podem contemplar.
Actualment, la Central Cornellà desenvolupa la mateixa funció que en els seus orígens: és una planta industrial en funcionament, i, al mateix temps, és el Museu Agbar de les Aigües, promogut per la Fundació Agbar.

Descripció del conjunt originari

L’edifici d’Amargós i Samaranch està format per tres naus: la sala de calderes, la sala de l’electricitat i la sala de màquines. La sala de calderes, que era la nau principal, acollia sis calderes dobles que convertien l’aigua en vapor. Aquest vapor posava en marxa quatre màquines, situades a la sala de l’electricitat, que convertien el moviment en energia elèctrica. L’energia es conduïa fins al pou Fives Lille, on unes bombes elevaven l’aigua des de trenta metres de profunditat i l’enviaven al dipòsit de compensació, on s’emmagatzemava. A la sala de màquines hi havia dues bombes que injectaven l’aigua a la xarxa d’abastiment urbà. És un edifici modernista edificat amb rigor constructiu i amb cura pels detalls. Els murs són d’obra vista d’aparell anglès amb elements ornamentals, com la cornisa o les pilastres, construïts amb maó vist i amb grans finestrals que permeten l’entrada de llum natural.
A l’exterior de l’edifici s’alça una xemeneia de cinquanta metres que s’utilitzava per extreure els fums que s’originaven en la combustió del carbó.
En aquest complex industrial també hi ha nou pous que, encara ara, extreuen les aigües subterrànies de l’aqüífer. Els pous es van construir elevats perquè es trobaven en una zona inundable del riu Llobregat. El més antic, de 1905, és el Fives Lille, que extreu l’aigua des de trenta-cinc metres de profunditat. Està construït amb una estructura poligonal en voladís de vidre que se subjecta amb uns escaires de forja amb motius florals. Els altres pous tenen forma cilíndrica i poligonal.
Als dipòsits de compensació hi reposa l’aigua potabilitzada abans de ser injectada a la xarxa. El més emblemàtic és el Dipòsit Circular, construït entre els anys 1953 i 1954 i amb una capacitat de 2.000 m³. És de planta circular, d’uns 26 metres de diàmetre, i té una coberta en forma de cúpula. L’any 2003 va ser substituït per un dipòsit de més capacitat, i actualment s’utilitza per acollir exposicions, concerts i espectacles.
En el recinte també hi havia la casa que servia de residència del director, dues casetes per als encarregats (de màquines i del taller), la casa del porter i els coberts per guardar els tractors que s’empraven per llaurar el riu i així activar la filtració de l’aigua.

El projecte de reutilització

L’any 2001, la Fundació Agbar va engegar el projecte de rehabilitació de la Central Cornellà per tal de conservar-ne el patrimoni arquitectònic i industrial i obrir-lo al públic. L’equip 2BMFG arquitectes (Carles Buxadé, Joan Margarit, Ramon Ferrando, Carles Gelpí i Àgata Buxadé) va redactar el pla director per adequar i organitzar els edificis més significatius del recinte i el seu entorn com a museu. El mateix equip va ser l’encarregat de la rehabilitació del dipòsit de compensació, entre els anys 2003 i 2004, per convertir-lo en sala d’actes. Al voltant d’aquest dipòsit es va construir una corona per acollir la botiga, el bar i les taquilles d’accés al Museu de les Aigües. Es va obrir al públic el juny de 2004.
El Museu de les Aigües va rebre el Premi Micheletti 2010 atorgat per l’European Museum Forum en el camp de la museologia, i el Premi Bonaplata 2009 en la categoria de rehabilitació de béns mobles.