Ús original: fàbrica tèxtil de filatura de cotó

Nou ús: equipament cultural, museu

Adreça: passeig del Ter, 2

Població: Manlleu

© 2010 Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Els orígens

L’any 1833, els industrials Martí Sanglas i Bonaventura Miàs obtingueren una concessió d’aigua per fer funcionar una fàbrica de filats de cotó al final del recorregut del canal industrial de Manlleu, que redirigia les aigües del riu Ter al pas per aquesta població per alimentar un seguit d’indústries, des d’un molí fariner a diverses fàbriques tèxtils. Tot i que les obres de l’edifici s’iniciaren l’any 1837, la fàbrica no començà la seva activitat fins el 1841, un cop acabada la Primera Guerra Carlina (1833-1840).
Can Sanglas fou la primera fàbrica del Ter mitjà a instal·lar, pels volts de 1860, una turbina Fontaine de la casa Planas, Junoy, Barné i Cia de Girona. Atès que l’edifici comptava amb dos espais energètics separats, alimentats per ramals diferents del canal industrial de Manlleu, l’any 1888-89 s’hi ubicà una segona turbina d’aquesta mena, que seria substituïda el 1929 per una turbina Francis.
La família Sanglas, coneguda també per altres experiències industrials de gran abast, com els tallers Sanglas del Poblenou barceloní dedicats des de 1945 a la producció de motocicletes, mantingué la titularitat de la fàbrica tèxtil de Manlleu durant més de cent seixanta anys, encara que durant la major part del segle XX l’anà llogant a diferents empreses.
Can Sanglas funcionà com a filatura fins l’any 1980, i posteriorment es dedicà a altres activitats industrials, fins que el 1998 fou adquirida per l’Ajuntament de Manlleu per convertir-la en la seu del Museu del Ter, que s’inaugurà l’any 2004.

Descripció del conjunt originari

L’edifici de Can Sanglas, del qual no es coneix l’autor, seguia el model d’una fàbrica de pisos (planta baixa més dos pisos), on l’energia de l’aigua del canal que impulsava originàriament les rodes hidràuliques i més tard les turbines es transmetia verticalment amb un sistema d’engranatges per moure els embarrats i la maquinària de les diverses plantes. Les dues turbines s’ubicaven en dos ramals separats del canal del Ter, i es disposaven en els extrems oriental i occidental de la fàbrica.
L’edificació, una construcció rectangular de planta baixa i dos pisos més un soterrani per on discorria la canalització que alimentava la turbina de llevant, es disposava en direcció est-oest, paral·lelament al canal industrial del Ter, i comptava amb un cos adossat perpendicular al principal que s’ubicava a la part posterior, prop de l’extrem occidental, i que allotjava la turbina de ponent. En la construcció de les façanes s’emprà el còdol de riu a la part més baixa, per continuar ascendint amb el maó, i la il·luminació s’obtenia amb la col·locació rítmica de tretze finestres que seguien l’horitzontal de les plantes, de menors dimensions les del pis superior. La coberta, originàriament de teula àrab i posteriorment de fibrociment, era a dues vessants, suportada per cavalls i entrebigat de fusta.

El projecte de reutilització

La rehabilitació de Can Sanglas, segons projecte dels arquitectes Carlos Ferrater i Josep Maria Montaner, es dugué a terme entre 1999 i 2004, i tenia com a finalitat convertir l’espai en un museu. Pel que fa a la fàbrica, s’intentà mantenir-ne les característiques i la fisonomia. Les parets exteriors de còdol i maó es conservaren, així com la coberta a dues aigües, tot i que en aquest cas substituint-ne el fibrociment per xapa metàl·lica. La fusteria de les finestres s’ha ressaltat amb acer patinable.
A la planta baixa, s’ha refet la construcció que alberga la turbina Fontaine, que, després d’una restauració que meresqué, l’any 2007, un Premi Bonaplata, funciona amb finalitats educatives i demostratives, i s’ha afegit un volum cúbic de formigó al cantó oposat, adossat a la façana nord, per allotjar un auditori.
La turbina Francis també continua en funcionament, i s’hi ha acoplat un alternador per produir energia elèctrica.
La intervenció més destacada és la creació d’un nou volum adossat, que continua l’edificació de la fàbrica cap a llevant. Es tracta d’un prisma cúbic de formigó, d’aspecte auster, amb un gran voladís, que serveix d’accés principal a l’edifici. Una vidriera de grans dimensions, que ocupa la part central de la façana oest de dalt a baix, proporciona llum a l’entrada, i a les façanes nord i sud són destacables les finestres, que reinterpreten el ritme produït pels buits de l’edifici antic.