Els orígens

Can Minguell era la fàbrica de la companyia Planell i Bonet, societat formada pels empresaris Agustí Planell i Antoni Bonet. L’empresa començà a treballar l’any 1850, però l’edifici data de l’any 1854. Era una fàbrica de filatura, tint i confecció, que s’especialitzava en pelfa i semillana i comercialitzava la marca El Ciervo. El 1862, la societat Planell i Bonet es desféu i es constituí l’empresa Bonet i Cia, coneguda popularment durant molts anys com Can Bonet. Entre 1895 i 1900, l’empresa anà canviant de socis i de denominació: Fontrodona i Cia, Minguell, Peradejordi i Cia, Minguell i Cia i Vídua de Minguell i Cia. Amb la mort de la vídua de Minguell, l’any 1931, la fàbrica passà als seus nebots, els senyors Baladia, que adoptaren el nom d’Industrias Minguell, SA.
Poc abans de començar la Guerra Civil, l’empresa donava treball a més de sis-cents empleats, i si la contesa gairebé no l’afectà, la postguerra es demostrà més conflictiva. La vaga general de tres dies que patí Mataró durant el març de 1946, motivada per l’anul·lació del plus mensual de quinze duros que rebien els treballadors per la carestia de la vida, tingué l’origen a Can Minguell, i entre 1947 i 1957, tota la plantilla –que ja s’havia reduït a uns quatre-cents vuitanta treballadors- va ser traspassada, per raons desconegudes, a Contexta, SA, per acabar tornant a l’empresa inicial. A finals dels anys cinquanta del segle XX, l’empresa presentà suspensió de pagaments, i el març de 1960 tancà definitivament. D’aleshores ençà, l’ús del complex es repartí entre fàbriques d’indústries vàries.
Part de la nau principal de la fàbrica es rehabilità l’any 2010 per instal·lar-hi empreses de la indústria artística i audiovisual. El nou ús no acabà de reeixir, i a principis de 2013 va haver de tancar les portes. Actualment acull les oficines de l’Organisme de Gestió Tributària de la Diputació de Barcelona i diverses empreses privades.

Descripció del conjunt originari

Can Minguell era un complex de grans dimensions, que ocupava una superfície de 7.000 m² a l’illa delimitada pels carrers d’Antoni Puigblanch, de Quintana, de Sant Ramon i de Sant Bonaventura. L’edifici d’entrada, al Passatge de Sant Bonaventura, compta amb una segona planta que es va aixecar el 1875 sense permís municipal.
La nau principal, paral·lela al carrer d’Antoni Puigblanch però més propera al de Sant Ramon, és un edifici rectangular de planta baixa i tres plantes pis que resultaria dividit en dos per la prolongació, l’any 1962, del carrer de Pascual Madoz. La nau presenta una estructura de pilars de fosa amb sostres resolts amb voltes de maó de pla atirantades. La coberta és a dues aigües, sostinguda per encavallades de fusta.
L’empresa també va aixecar naus de baix, pis i golfes al carrer de Quintana, una altra edificació perpendicular al carrer de Puigblanch i una de paral·lela a aquest mateix carrer amb planta baixa, dos pisos i golfes. Cap d’aquestes naus no s’ha conservat.

El projecte de reutilització

Entre 2007 i 2010, l’Ajuntament de Mataró va impulsar la rehabilitació de la fàbrica, segons projecte de l’arquitecte Toni Gironès, per donar-li un nou ús com a equipament públic per a la indústria de les arts i de l’audiovisual.
La intervenció, que afectà el fragment de la nau principal ubicat al nord-est del carrer de Madoz, procurà recuperar, en allò que fos possible, la geometria original de l’edifici, conservant-ne l’estructura, les voltes de maó emblanquinades dels sostres i els pilars de fosa, i recuperant les façanes.
Els serveis i els accessos principals es concentraren en la testera de la nau, a la façana nord-oest, mentre que s’aprofità la façana oposada per instal·lar-hi una escala d’emergència.
La circulació de les persones a l’interior de l’edifici s’organitzà respectant la posició dels dos nuclis d’accés preexistents, tot rectificant antigues afectacions de l’estructura original. A les plantes baixa i tercera, no hi ha estructures que limitin la circulació, mentre que a les plantes primera i segona la distribució s’articula mitjançant un passadís central longitudinal des del qual s’accedeix a les diverses sales.
La xemeneia troncocònica del conjunt fabril també es va restaurar, recuperant-ne l’aspecte original i resolent-ne les patologies.
La rehabilitació fou mereixedora del Premi Bonaplata de l’any 2011 en la categoria de Restauració de Béns Immobles.