Ús original: fàbrica de manufactura del suro
Nou ús: museu i centre d'interpretació, recinte firal
Adreça: carrer de Pi i Margall, 26-40
Població: Palafrugell
© 2010 Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Els orígens
La fàbrica surera de Can Mario va ser fundada per Joan Miquel i Avellí (conegut com Joanet Mario), i Enric Vincke, que fins aleshores havien estat treballadors de la sucursal de Sant Feliu de Guíxols de la casa alemanya Hijos de HA Bender. En decidir formar la seva pròpia empresa de fabricació d’articles de suro crearen la societat Miquel & Vincke (1900), a la qual s’afegí poc desprès l’alemany Pau Meyer per formar la societat Miquel, Vincke & Meyer (1901). La procedència germànica dels socis facilità el capital necessari per finançar l’empresa. El seu desenvolupament fou molt ràpid, i ben aviat adquiriren una finca a Palafrugell on construïren una primera planta industrial que l’any 1907 ja donava feina a prop d’un miler de treballadors. Amb la mort de Meyer, el 1910, la societat tornà a anomenar-se Miquel & Vincke, i l’esclat de la Primera Guerra Mundial forçà la sortida oficial d’Enric Vincke de l’empresa, que el 1916 es convertí en Manufacturas del Corcho, SA. Durant els anys vint, la societat continuà la seva expansió adquirint diferents empreses de la comarca, entre elles la Compañía Corchera Internacional, de Palamós, propietat de la Crown Cork & Seal Corp., de Baltimore (EUA), que fabricava discs naturals de suro i era la primera a produir aglomerat negre de suro. La fàbrica de Palamós serà la segona de Manufacturas i l’oficina exportadora de l’empresa, que utilitzava el port comercial d’aquest municipi per expedir els productes manufacturats.
L’any 1930, Joan Miquel vengué la fàbrica a l’empresa nord-americana Armstrong Cork Company. El 1993, la secció de Palafrugell de l’empresa Armstrong es vengué a la multinacional Armacell, ja sense cap relació directa amb el suro.
Descripció del conjunt originari
El gran complex industrial de Can Mario ocupava una extensió considerable dins el nucli urbà de Palafrugell, i el conformaven nombroses naus industrials que s’estructuraven formant una xarxa de patis i vials.
La primera nau, de 500 m2 i construïda l’any 1900 per Josep Ferrer Bataller (Bonich), no ha arribat als nostres dies. De la mateixa època, tampoc no s’ha conservat l’edifici d’oficines en forma d’U que estava unit a la primera nau, ni les tres naus que hi estaven adossades. Tancaven el conjunt dos coberts paral·lels destinats a quadres i magatzems, perpendiculars a un nou carrer en construcció (l’actual carrer de Pi i Margall).
L’any 1903, l’empresa sol·licità una reforma en aquests dos coberts que preveia la construcció d’un pis sobre l’edifici existent i la unió de les dues naus mitjançant un cos frontal on s’hi situaria la porta principal. En aquest període el constructor fou Sebastià Carré. Aquestes dues naus actualment alberguen el Museu del Suro. L’any 1905 s’acabà la construcció de la torre-dipòsit situada al pati central, projectada per l’arquitecte General Guitart Lostaló, i que és l’emblema de la fàbrica. La torre té una base cilíndrica de pedra, un cos central de maó i una estructura metàl·lica que oculta les canonades. En destaquen els treballs de forja de la barana de l’escala que puja en espiral pel cos central. Guitart fou també l’autor de la nau en forma d’L situada al nord-est del recinte i actualment propietat de la Fundació Vila Casas i, l’any 1907, de la decoració de la façana principal de la fàbrica. Entre 1913 i 1916 es construí el recinte de la Bòbila Vella, un conjunt format per naus d’una sola planta i pels forns de suro negre.
Fruit d’una reforma i ampliació, a principis del segle XX es construí l’edifici que acull el Museu del Suro en una disposició de dues naus paral·leles unides pels seus extrems per ponts i amb un pati central. La façana principal del carrer de Pi i Margall és d’estil modernista: imita una paret de carreus i té decoracions de maó i ceràmica esmaltada que emmarquen les obertures. S’hi construí una petita torre de llosetes de ceràmica, coberta amb quatre pendents molt pronunciats.
L’edifici del nord-est del recinte, que actualment alberga el Museu d’Escultura Contemporània de la Fundació Vila Casas, té dues plantes i soterranis en els extrems. La seva estructura és a base de jàsseres de gelosia, que aguanten la planta superior, i encavallades triangulars metàl·liques sobre pilars que sostenen la coberta de teula àrab. Originàriament el seu interior no estava compartimentat.
El projecte de reutilització
La rehabilitació de les naus de Can Mario per destinar-les a Museu del Suro s’ha estructurat en diferents fases. Les primeres, a càrrec de l’arquitecte Joan Rodon entre els anys 2002 i 2007, consistiren bàsicament en resoldre patologies, sanejar i netejar l’interior de les naus i les façanes, reforçar l’estructura, construir una coberta nova i rehabilitar les encavallades de fusta. Les fases següents (anys 2007 fins a l’actualitat), de l’equip d’arquitectes OP [TEAM] Arquitectura SP (Glòria Piferrer, Santi Orteu i Xavier Farré) corresponen a la construcció d’un nou pavelló d’accés a Can Mario, la urbanització de l’entorn més immediat i la rehabilitació de l’edifici de Cal Ganxó.
L’autor del projecte de rehabilitació de les naus del Museu d’Escultura Contemporània de la Fundació Vila Casas (any 2004) fou l’arquitecte Joan Llopis. L’any 2006 es va inaugurar l’Institut Català del Suro en unes dependències de la fàbrica annexes a la Bòbila.
En el marc del Fons estatal per a l’ocupació i la sostenibilitat, l’any 2010 es realitzaren les obres de reutilització d’una part de les naus de la Bòbila Vella per a espai firal i d’exposicions, segons projecte de l’arquitecte Josep Ferrés. El darrer espai que es troba en fase de recuperació és el conjunt que integren els primers forns d’aglomerat de l’Estat Espanyol.
