Els orígens

Durant el segle XVIII, la ciutat de Manresa experimentà un creixement demogràfic i econòmic significatiu, impulsat especialment per la puixança dels sectors del vi i de la seda, i tot i que la indústria sedera decaigué a principis del segle XIX, amb la pèrdua de les colònies americanes i la consegüent davallada de les exportacions, algunes empreses, com la sederia Balcells, persistiren.
La primera referència sobre la família Balcells data de 1860, com a fabricants de mocadors de seda instal·lats al carrer de Sant Francesc. El 1890, i segons projecte de l’arquitecte municipal de Manresa Pere Samsó Heras, els Balcells iniciaren la construcció d’una nova fàbrica entre els carrers d’Arbonés, de Pepet (actual carrer d’Ignasi Balcells) i de Campanes, que es posaria en marxa l’any següent.
El 1893, l’empresa ja disposava de cinquanta telers moguts amb vapor, i amb el canvi de segle, la Fàbrica de sederies I. Balcells, dirigida ja, després de la mort del seu pare el 1897, per Ignasi Balcells Vallès, donava feina a un centenar de treballadors i comptava amb sucursals a Tàrrega, Torà i Calaf. Al llarg de les dècades següents, la fàbrica, que arribaria a superar els dos-cents assalariats, excel·liria en la confecció de peces de vestir i ornaments de gran qualitat.
La sederia cessà la seva activitat l’any 1965, coincidint amb la primera gran crisi del tèxtil manresà, i l’edifici quedà en desús. Als anys vuitanta fou adquirit per l’Institut Català del Sòl (INCASOL), que el 1995 el cediria a l’Ajuntament de Manresa. Durant els anys següents, el consistori manresà l’anà rehabilitant per acabar-hi ubicant, l’any 2002, el conservatori municipal de música.

Descripció del conjunt originari

L’antiga fàbrica Balcells és un edifici industrial de planta quadrada, amb baixos i quatre pisos d’alçada, seguint la tipologia de les construccions fabrils angleses de l’època. L’estructura comptava amb pilars de fosa i jàsseres metàl·liques a les plantes baixa i primera, que es convertien en pilars d’obra massissa i jàsseres de fusta a les plantes altes. La coberta, que originàriament era de teula àrab, és a quatre aigües, suportada per cavalls i entrebigat de fusta, i les façanes de parets de pedra mostren una composició simètrica sobre eixos ortogonals, amb grans obertures emmarcades amb maó arrebossat. A l’extrem nord-est de la planta, una estructura de totxo massís que sobresortia dues plantes per sobre de la coberta allotjava l’entrada des del carrer i comunicava verticalment les plantes, amb les escales i un muntacàrregues a vapor. Contraposant-s’hi, a l’angle sud-oest, s’alçava, adossada, la xemeneia del vapor.
Amb la distribució en altura, la fàbrica obtenia diversos beneficis: aprofitava millor l’energia del vapor, situat a la planta baixa, per proveir la maquinària de tots els pisos gràcies a un sol eix vertical, s’estalviava superfície de coberta i energia per climatitzar les naus, s’augmentava la il·luminació natural -en una època en què encara no existia la coberta en dents de serra- i es reduïa la superfície del solar, fet important en entorns urbans on el preu del sòl era car.

El projecte de reutilització

L’Ajuntament de Manresa, que havia rebut de l’INCASOL la propietat de l’edifici, en promogué la rehabilitació a través de la societat municipal Foment de la Rehabilitació Urbana de Manresa (FORUM) per instal·lar-hi el conservatori municipal de música. Entre el 1997 i el 2000 es consolidà l’estructura de l’edifici, se’n substituí la coberta i se’n recuperà la façana, segons projecte dels arquitectes Eduard Fenoy & Associats.
Del 2000 al 2002 s’efectuà una segona fase de rehabilitació a l’interior de l’edifici, a càrrec dels arquitectes Anton Baraut, Cesc Camps, Eduard Fenoy i Joan Mateu, que va obrar totes les plantes i féu un nou forjat per guanyar un altell. A la façana nord, es construí un edifici adossat que concentra, en un entorn aïllat acústicament, la biblioteca i fonoteca, les aules de percussió i les instal·lacions de l’aire condicionat i les calderes. D’aquesta edificació en sorgeix una torre blanca que configura el nou nucli d’accés vertical, amb les escales i els ascensors. En l’espai que ocupava l’antic accés vertical s’hi han ubicat els serveis.
La intervenció guanyà el Premi Bonaplata de l’any 2002 en la categoria de Rehabilitació de Béns Immobles.