Ús original: central hidroelèctrica
Nou ús: museu
Adreça: carrer Únic, s/n
Població: La Torre de Capdella
© 2009 Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Els orígens
Les necessitats creixents d’energia de la regió industrial de Barcelona van suposar un estímul per a la cerca de noves fonts. Aprofitar les conques del Pirineu per a la creació d’electricitat requeria d’un suport tecnològic i financer que superava la capacitat del país. Per això, la iniciativa local es va associar amb capitals i tècnics francesos i suïssos i va crear la companyia Energía Eléctrica de Cataluña. L’empresa va adquirir les concessions d’explotació a la Vall Fosca per construir, al municipi de la Torre de Capdella, la primera central hidroelèctrica de Catalunya, inaugurada l’any 1914. Es tractava d’una obra d’enginyeria extraordinària que portà a la vall Fosca prop de 4.000 treballadors.
L’any 1923, la companyia Barcelona Traction, coneguda popularment com La Canadenca, adquirí l’empresa i, amb ella, la central. La companyia es convertiria en l’empresa Forces Elèctriques de Catalunya, SA (FECSA), avui integrada dins el Grup Endesa.
En l’actualitat, la central continua produint energia, tot i que part del conjunt s’ha reutilitzat com a museu.
Descripció del conjunt originari
La central de Capdella crea l’energia elèctrica a partir del salt que fa l’aigua dins d’una canalització amb un pendent que arriba al 80%. Quan l’aigua arriba a la central, fa moure les turbines, i aquestes els alternadors que generen l’electricitat. Per garantir el cabal de l’aigua es construí un sistema complex d’interconnexió d’un seguit d’estanys situats a la capçalera del riu Flamisell, que es varen fer confluir en l’estany Gento. Des d’allà, un canal de 5 km de longitud condueix l’aigua fins el saltant, format per dues canonades bessones d’uns dos quilòmetres amb un desnivell de 836 metres. Sobre aquesta conducció soterrada hi passava un carrilet de tracció de sang que es va utilitzar per al transport de materials i personal per a la perforació i manteniment de les galeries que enllacen els estanys. Tant aquest carrilet, del qual encara es conserva la via, com el funicular que discorria al costat de les canonades del saltant es van abandonar a finals dels anys setanta del segle XX.
La instal·lació de la central comportà la construcció d’un conjunt d’edificacions que en certa manera recorden les colònies industrials. Així, a més de la central pròpiament dita, hi havia els habitatges per als treballadors, tècnics i directius, l’església, l’economat i les oficines. És destacable el fet que l’estil i l’organització de les edificacions denoten l’origen suís dels directius i els tècnics: construccions pulcres i enjardinades, de fusta, portades des del país helvètic, i amb unes comoditats inusuals per a l’època i el territori.
El projecte de reutilització
En aquest cas el projecte de rehabilitació per a la creació del museu afecta només una petita part del conjunt, ja que la resta continua desenvolupant l’activitat de producció d’energia elèctrica en unes condicions molts semblants a com ho feia quan la central es va posar en marxa a principis del segle XX.
El projecte de museïtzació, realitzat en diferents fases, se situa en l’edifici que acollí les oficines de la central. En una primera etapa, l’any 2001, es recuperà la planta baixa de l’edificació per ubicar-hi una exposició permanent. En una segona fase, l’any 2012, es van inaugurar nous àmbits, que incloïen una nova exposició permanent a la segona planta, la locomotora, el funicular, la forja, l’interior de la central i les peces exposades a l’exterior del recinte. En els recorreguts guiats que organitza el museu també es pot visitar la nau principal de la central, que encara continua en funcionament.
